A dir veritat, la meva pel·lícula preferida. Una pel·licula que no deixa de sorprendre en les dos hores i mitja que dura. Un retrat dur de la societat actual, on tots els personatges representen una classe de persona totalment diferent i complexa a la vegada. Una joia del cinema contemporani i successora de Reservoir Dogs, aquella joia que va revolucionar el cinema independent l'any 92. L'obra mestra de Tarantino està produida per Miramax i protagonitzada per John Travolta, Samuel L. Jackson, Uma Thurman, Bruce Willis, Tim Roth i altres....El film està dividit en tres parts principals: l'història de Jules i Vincent Vega, la d'en Vincent i la Mia Wallace i finalment la d'en Butch el boxejador. Aquestes històries estàn entrellaçades entre si per les relacions dels personatges amb el magnat del crim Marsellus Wallace. Per analitzar millor la pel·licula, ho faré d'acord am el marc temporal de com està rodada:
1) Pròleg; inclou la conversa inicial al bar i després l'escena de Vincent i Jules fent de sicaris. Deixant de moment de banda la conversa inicial, que ja podem dir que deixa entreveure la crítica social que desenvoluparà la pel·lícula, el que més impacta d'aquests primers 20 minuts de film és la segona escena. Ja ha passat a l'història el mític passatge que Jules recita al pobre diable que està a punt de ser executat o la típica imatge d'en Jules i Vincent acribillant a l'home sense pietat. Sembla mentida que amb tres diàlegs diferents,Tarantino deixi perplex a l'espectador per la facilitat i lleugeresa amb que es tracten temes tan delicats com l'assassinat o les relacions .
2) Vincent Vega i Mia Wallace: abans d'entrar a la famosa escena del Jack Rabbit's Slym, important fer un incís en l'escena en que en Vincent va a comprar droga a casa del seu "amic" camell. En l'escena, Tarantino descriu el tràfic de drogues dintre del món de les persones riques i la naturalitat amb que la consumeixen. Tornant amb la senyora Wallace, en Vincent va a recollir-la a casa totalment col·locat per anar a sopar. Ja en el restaurant tenen una conversa en que es tantejen mutuament mentre ella pren el batut de cinc dòlars i ell una Coca-Cola amb vainilla. Acabada aquesta escena, (i la Mia també ben col·locada) arriba l'escena del ball, sense dubte una de les més conegudes dintre del món del cinema. Ja amb el trofeu tornen a casa, i és llavors on Tarantino fa una clara crítica a la consumició de drogues amb aquella escena tan brutal que segur que no heu oblidat. Després d'això també som testimonis de la gran amistat que hi ha entre Vincent i el seu camell quan aquest últim es nega a ajudar a la Mia quan pateix la sobredosi. Aquest episodi té un final alegre, cosa totalment sorprenent i casi que podríem dir irrreal en la vida real, perquè qui juga amb foc, es crema.
3) El rellotge daurat: possiblement el capítol més estrany i menys recordat de la pel·lícula, però no per això de menor qualitat que els altres. Ens presenta l'estafa que el boxejador Butch fa a en Marselus Wallace, amb qui ja sabem que no t'hi has de ficar que és el personatge tòpic que castiga durament a qui el traiciona. Ens presenta una petita i sonada història romàntica entre dos persones que a cada una més curta, però que sobreviuen a base de cops de sort. És en aquest capítol on sóm testimonis de la violència gratuîta que caracteritza les pel·lícules del mestre Tarantino. És en l'escena de la tenda on es succeeixen emocions com la brutalitat, la justícia, la valentia i la venjança amb una rapidesa llegendaria. És fins i tot cínic que riguem quan Marsellus Wallace prediu l'amarg i tortuós final que li espera al gran Zed...però es cert que s'ho mereixia. Un altre cop tenim aquí un final feliç per al jove boxejador i la seva jove i "avispada" parella que protagonitzen aquella famosa escena de: -"who's Zed?" -"Zed is dead, Zed is dead..."
4) El final de l'historia d'en Vincent i en Jules; bastant irònica i divertida i divertida és aquesta última part en que es dona renda al cinisme dels dos sicaris, que han de desfer-se d'un cadàver estant al mitg de Holliwood. Dos coses importants a destacar: el paper que interpreta Tarantino, un home amargat pel matrimoni però que a la vegada no vol que la seva dona el deixi, i la segona, el personatge del "llop", sense dubte un dels millors personatges que he pogut observar en les pel·lícules que he vist fins ara. És divertit veure com el director dota a cada personatge d'un dilema i una filosofia moral existencial oposada, que acostuma a xocar amb la dels demés però que queda relevada a un segon pla per mantenir la integritat personal i no semblar un psicòpata "made in Holliwood"(mai millor dit). La pel·lícula acaba com comença: en una cafeteria, però ara amb tres criminals i un que ja no ho és... la conclusió, vivim en un món totalment impredictible, brutal i a la vegada sarcàsticament divertit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario