Crítica: Alicia a través del mirall

Dirigida per­:  James Bobin. Guió: Linda Woolverton. Música: Danny Elfman. Fotografia: Stuart Dryburgh. Protagonitzada per: Mia Wasikowska, Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Anne Hathaway, Sacha Baron Cohen entre altres...

Després d’una primera part dirigida per Tim Burton i que era una oda a la imaginació i als elements fantàstics arriba la seva seqüela. No es cap secret que molts vam posar-nos les mans al cap al sentir no tan sols que hi hauria una segona part (quan la primera ja tancava la història de l’Alicia) i que, per a més inri, Tim Burton deixava la direcció del projecte. Bé, aquesta preocupació no és infundada, només hem de mirar la grandíssima quantitat de seqüeles innecessàries i mal dirigides que abunden en la cartellera i que només responen a les ànsies de diners de les productores, deixant de banda, allò tan important que és la qualitat del material en si. 

Podríem dir que Alicia a través del mirall és una extensió de la pel·lícula original, amb tots els personatges fent exactament allò que feien en l’entrega original: Johnny Depp com el barretaire boig, l’Helena Bonham Carter com la terrible reina de cors o la adorable Anne Hathaway com la reina blanca. Per tant, m’atreviria a dir que deixant de banda l’aparició del “temps”, encarnat per un mol encertat Sacha Baron Cohen, aquesta pel·lícula vindria a ser el segon episodi d’una tradicional sèrie de dibuixos animats en que, amb un conflicte diferent, els personatges fan exactament el mateix que van fer la primera vegada (ser ells mateixos)  i  el bé s’imposa al “mal”.

 

Tot i que la història sigui tòpica, senzilla i previsible, cal destacar, ara si, la major virtut de la cinta: els aspectes visuals. La pel·lícula no tan sols manté el llistó de la primera sinó que deixa via lliure i sense fre a l’ús d’uns efectes especials que fan de la pel·lícula una exhibició de múscul brutal en l’apartat tècnic. Els escenaris, les escenes d’acció són molt espectaculars,  però clar, sense una bona història amb un mínim de profunditat deixen una sensació de buit.

Tot i que la pel·lícula és bastant rodona i satisfactòria si no es mira massa de prop, fa pensar en si realment era necessària la pel·lícula en si quan  la seva premissa és que el barretaire vol trobar els seus pare.  Es troba a faltar potser la irracionalitat de la primera cinta, aquí més aplacada, com un quadre de fons però que està al servei del guió, res a veure amb la pel·lícula original.

 

Com a conclusió, la cinta no és res de l’altre món, però no crec que quedis massa decebut del seu resultat si la mires de reüll, sense buscar-hi les cinc potes al gat. És una bona opció per a un diumenge tarda si vols entretenir-te, sense genialitat però amb coherència.