Les pel·lícules que ens esperen fins a final d'any (part 1).

2016 està a punt d'acabar, però tots com tots bé sabem, és en aquesta recta final on les productores descarreguen alguns dels projectes més importants. Perquè com és sabut, el Nadal, apart de ser l'època de la magia i els turrons també és la Festa amb majuscules del capitalisme. Tots volem fer coses, volem comprar regals, volem rebre el videojoc que portem mesos esperant  i volem també anar a veure aquella cinta que portem un any seguint. Així doncs, ara s'aglutinen alguns dels llançaments més importants de l'any, i nosaltres, amb una barreja d'emoció i de por davant la llarga llista de títols, només podem  preparar les carteres. 

En aquesta secció, per la meva banda, vull fer un repàs individual a les deu pel·lícules que espero veure abans  que l'any 2016, l'any del no-govern, s'acabi. Aquesta llista no cal dir que està regida per caràcters subjectius: no són ni les úniques ni les millors pel·lícules (o potser sí, qui sap), són les que a mi m'atreuen. Ho admeto, són totes cintes molt comercials, i segurament aquesta llista serà compartida per molts de vosaltres, però bé, que hi farem. També us dic que si tinc l'oportunitat de veure altres cintes que s'estrenen en el futur pròxim, benbingudes siguin, i si m'agraden prou, tingueu per segur que tindran un espai en aquest blog. Així doncs, i sense més dil·lació,  que comenci el top:

1) Doctor Strange (28 d'octubre):

SINOPSI: la vida del Dr Stephen Strange cavia per sempre després d'un accident automobilístic que el deixa sense poder moure les mans. Quan la medicina tradicional falla, es veu obligat a buscar una cura i posa les seves esperances en un una comunitat aïllada anomenada Kamar-Taj. Ràpidament descobreix que aquest no és només un centre de recuperació, sinó que darrere hi ha una batalla en contra de forces fosques i ocultes obstinades a destruir la nostra realitat.
 
 La nova cinta de Marvel ens transporta a noves i desconegudes dimensions, una mica com va fer Cristopher Nolan en la ja cèlebre "Inception". La veritat és que sóc el que es podria anomenar un seguidor passiu de les pel·lícules de Marvel: no les aclamo com a bones pel·lícules en solitari, però sí que m'interessa la història que s'està teixint de fons. Doctor Strange la veritat és que no em crida massa l'atenció com sí em cridava  fa uns mesos  "Civil War". Però també s'ha de dir a favor de Marvel que quan van estrenar Ant Man tampooc tenia masses ganes d'anar a veure-la i em va acabar agradant prou. Com a segell de garantia, en aquesta nova cinta tenim a Benedict Cumbertach, un actor que no deceb casi mai, i que pel que he sentit, la seva interpretació és de les millors coses de la pel·lícula. Per tant, és una cinta que tot i que no m'atregui massa, si es dona la ocasió li donaré una oportunitat.

2) Animals fantàstics i on trobar-los (18 de novembre):

SINOPSI: aventures del jove Newt Schamander, que arriba a la Nova York dels anys vint amb una maleta plena de criatures fantàstiques.

 Seguint amb la febre dels reboots i les precueles/secueles arriba la nova pel·lícula de l'univers cinematogràfic de Harry Potter. Sí, realment ara ja haurem de començar a parlar d'unniversos cinematogràfics enlloc que de simples sagues de pel·lícules, perquè veient el ritme que portem....
Bé, aquesta nova cinta transcorre molts anys abans de que nasquessin els protagonistes de la saga clàsssica, i enlloc d'estar ambientat al Regne Unit està ambientat a Estats Units, a Nova York. Personalment, tot i que m'he llegit els llibres i sóc raonablement seguidor de la saga Harry Potter veig  aquesta "adaptació" (si es pot dir així) una excusa bastant pobre per allargar el xiclet d'una saga que ja es va enterrar molt bé en el seu dia. Per què cal remoure la terra i anar treient pel·lícules d'on no les hi ha. Però bé, feta aquesta reflexió, tan de bo sigui una pel·lícula digna com a mínim i no embruti el bon nom de la saga.

3) L'arrivada (18 de novembre):

SINOPSI: quan naus extraterrestres comencen a arribar a la Terra, els alts comandaments militars contacten una experta lingüista (Amy Adams) per intentar esbrinar si els alienígenes vénen en  pau o suposen una amenaça. A mesura que la dona aprèn a comunicar-se amb els extraterrestres, comença també a experimentar flashbacks que seran la clau que donarà significat al gran misteri que suposa aquesta visita extraterrestre .
 
La nova cinta de Dennis Villeneuve, director de "Prisioners" i "Sicario" entre altres. La veritat és que la temàtica de la pel·lícula no em crida especialement, ja que  les pel·lícules de ciencia ficció ja han passat recentment una etapa de bronze i sembla que ja estigui dit tot el que s'havia de dir. El fet que aquesta cinta estigui en aquesta llista és que és Villeneuve qui està darrere les càmeres. Les seves pel·lícules tenen un to molt personal i fosc que em resulta molt atractiu, i que em convida a veure per suposat la seva nova proposta. A més, com a intèrprets principals tenim a Amy Adams i Jeremy Renner, que ja és alguna cosa.
  

Diagnosi actual: abandonen el barco

Veient el panorama  actual, un no sap gaire bé que pensar. Les grans produccions dominen el món del cinema i dels videojocs, i això no seria dolent si no fos perquè moltes d'aquestes obres no existeixen més que pel fet de guanyar diners. Sé que ara pensareu que tot en aquest món està fet per fer diners, i que una empresa que no obté benefici és una empresa que està condemnada a desaparèixer. Però encara que això realment sigui així, les coses no poden seguir aquesta deriva. Bàsicament perquè cada vegada la influència que tenen les grans empreses sobre el que fem, veiem i consumim és més gran. 

Les pel·lícules dels Oscars són pel·lícules sintètiques, les cintes de superherois dominen el mercat mundial i fins i tot les últimes pel·lícules de DC, tot i ser un fracàs de crítica  han suposat grans beneficis! Això és el que no podem tolerar, que ens vagin alimentant de seqüeles, reboots i en general, històries que no calia explicar. Per exemple, Matrix, quan va sortir l'any 99, era un crit desesperat davant del futur incert que ens esperava amb el nou mil·lenni. Era una història ben construïda, narrada de forma inèdita i que comptava amb bons personatges. Aquests són el tipus d'història que cal explicar. Matrix Reloaded , continuació de la cinta original, és un producte que encara que tingui el segell personal dels Watchowski, no tenia per què existir: la història es tanca perfectament amb la primera pel·lícula. No cal saber què passa amb una rebel·lió que no ens importa, què li passa pel cap a l'agent Smith o com acabarà el romanç Neo-Trinity. Per mi hauria estat molt més satisfactori que Matrix en general acabés amb Neo trencant les regles del joc i volant. És que precisament aquest el final que es tenia pensat, no cal allargar-lo perquè sí!

Igual passa amb els videojocs, una indústria que viu d'explotar franquícies fins a deixar-les seques. Battlefield, Call of Duty, Assassin's Creed... en el seu moment van ser bons jocs i bones franquícies, però quan ha arribat el moment d'evolucionar i mutar, aquestes franquícies han continuat igual perquè la gent els continuava comprant tot i saber que no estaven fent cap favor a ningú. 

El tema dels DLC's també dona per a una tarda, perquè el fet que et venguin la caràtula del joc i tu l'hagis de comprar per fascicles és una autèntica ximpleria. El pitjor és que la gent, tot  sabent que l'estan fent pagar per un contingut que hauria de venir inclòs en el joc original continuen pagant com zombis sense cervell.

Adjunto aquí sota el trailer de Matrix, per si algú encara no l'ha vista (tot i que no crec):

Parlant de "Suicide squad"

Títol: Suicide Squad

Any: 2016

Director: David Ayer.

Intèrprets: Will Smith, Margot Robbie, Jared Leto, Viola Davis, Cara Delevigne, Jai Courtney, Joel Kinnaman entre altres...

Avui he vist per segon cop “suicide squad”, i crec que ara puc donar una opinió més complerta que quan la vaig veure la primera vegada. He de dir que m’ha agradat més que el primer cop, perquè al coneixer el que passa no m’ha xocat tan el primer acte, i he pogut gaudir més del humor del film sense preocupar-me tan pels problemes estructurals de la cinta.

Parlant clar, “suicide squad” no em sembla una mala pel·lícula, però tampoc em sembla, de fet, una pel·lícula. És més aviat un mix de diversos videoclips gravats amb certa gracia per David Ayer. Crec que és una proposta divertida, però que mirada objectivament, té grans problemes de consistència.

Els més greus i evidents són: 

-Un argument sense cap ni  peus. Primer es passen mitja pel·lícula presentant l’esquadra d’homes “terribles, però bons a la vegada”, i després es passen l’altre meitat intentant reparar un error que és conseqüència de la mateixa creació de l’esquadró. Bravo pels guionistes!

-L’antagonista i un pla que ni és maligne ni és res perquè  no es du a terme. No se a qui se li va acudir l’història per a l’Encantadora, el seu germà i l’exèrcit de zombies que ronden la ciutat, però realment no podia estar més erràtic. La trama de l’Encantadora presonera de l’Amanda Waller i torturada per l’amor del Rick Flag no està  gens ben desenvolupada. I menys quan la bruixa escapa tranquil·lament per anar a reviure el seu germà i iniciar el seu pla: és que no té cap sentit! Per a què deixes lliure a una bruixa que no pots controlar i li facilites informació (enlloc de tenir-la aïllada)? Sembla que de fet, Cara Delevigne sigui com un decorat per on l’esquadra ha de passar per seguir el cànon de pel·lícula de superheroïs. Realment mai acabes de sentir res per la June, per què realment només diu dos  frases  al llarg de la pel·lícula , no agafes cap lligam amb ella, i realment a mi  tan me feia que morís al final, la veritat.  No és que jo sigui un guionista, però crec que enlloc d’agafar a un membre de l’esquadra com a dolent, millor haver fet que l’esquadra és rebel·lés i llavors s’enfrontés contra el Rick Flag i el govern (un cop haguessin desfet els collars).

-La presència del Joker no se m’ha fet tan rara aquest segon cop, tot i que la seva forma de parlar em continua traient de polleguera. Tots hem sentit a Jared Leto denunciant les retallades a les seves escenes, que tots podem observar fàcilment veient la cinta i que crec que fan baixar la intensitat i la coherència del personatge. Crec que una pel·lícula d’aquest Joker i la Harley podria ser interessant, però crec que no hauria passat res si el rei del crim no  hagués  estat en la cinta.  

-L’intenció de fer de totes les pel·lícules del nou univers de DC una espècie de Cross-Over gegant a l’estil de Marvel. La diferència és que Marvel ho fa sense que les pel·lícules perdin l’essència pròpia, mentre que a DC sembla que estiguis veient tres pel·lícules a la vegada. Sí que es veritat que no es tan flagrant com a BvS, però crec que continua lastrant la pel·lícula i és un handicap totalment innecessari per a aconseguir explicar una història en condicions.

Finalment, l’últim i més GRAN ERROR  de la cinta: que sembla un catàleg on tots els personatges (protagonistes o no) apareixen i deixen d’apareixer sense cap mena de control. Crec que, com he dit a dalt, la pel·lícula és un mix de diferents elements i trames ( moltes suficients per a fer pel·lícules pròpies) que passen sense pena ni glòria. Crec que apart potser del Deadshot de Will Smith i la Harley de Margot Robbie, cap altre element de la cinta està degudament tractat. Realment apart d’aquesta parella protagonista, no arribes a agafar empatia per cap dels personatges. Així, durant la primera mitja hora veiem circular per pantalla infinitat de personatges (coneguts abans de la pel·lícula o NO) i que tenen un minut per a ser presentats o ni això.

El resultat de tot això és el “Suicide Squad” que tenim en cartellera (diferenciar de la versió completa que no hem vist), una pel·lícula vistosa i divertida per moments, però que es queda en anecdòtica. Si la comparem amb la seva referent: els Guardians de la Galàxia de James Gunn aquesta cinta no presenta una trama ni uns personatges mitjanament sòlids. Crec que Ayer intenta agafar el millor de la cinta de Gunn: la música i l’humor, i portar-los a l’univers DC que s’està creant, sense tanta fortuna que Gunn. 

Deixant de banda la crítica, si tot va bé faré proximament una entrada parlant de la construcció del nou univers de DC i de què estan fent malament, perquè, sent realistes, costarà molt reparar el rumb erràtic de BvS i Suicide Squad.

Deixo aquí el trailer de la cinta d'Ayer:

Opinió: Terra Formars (primera temporada)

Sinopsis; una missió d'investigació, l'Annex I, es dirigeix a Mart per a trobar la cura per  una misteriosa malaltia d'origen extraterrestre que s’està estenent com una epidèmia per la terra. Els seus integrants són joves voluntaris que han estat operats per a poder fer front al major i més mortífer  enemic de la humanitat, les paneroles (o cucarachas). Sé el que estàs pensant, una panerola? Si no creus que una panerola pugui arribar a fer tanta por com un tità de SnK ,espera a veure el segon episodi...

Tot i que havia sentit el nom del manga i l'havia vist diversos cops a la llibreria on vaig habitualment, mai havia tingut cap interès especial per aquesta sèrie. L'altre dia de casualitat vaig començar a veure els primers episodis, i he de dir que feia molt de temps que un anime no m'enganxava tant des del primer moment. Tot i que el tema pugui semblar un tòpic: un viatge a Mart on els protagonistes s'hauran d'enfrontar a uns éssers més poderosos que ells i que els exterminaran poc a poc, en el fons és molt més. El que sorprèn de Terra Formars és la duresa amb que presenta l'acció, però a la vegada la èpica i el realisme amb que s’enfronten els seus personatges a les situacions de vida o mort. Perquè si una cosa he de destacar d'aquest anime són els seus personatges, la facilitat amb que arribes a empatitzar amb ells i la seva forma de veure el món. Són personatges que a primera vista són els típics guerrers amb poders que habiten els "shonen", però que amb només 20 minuts poden fer-te canviar totalment la teva percepció d'ells i estar realment animant-los. 

 Un dels punts que et farà estar enganxat a la cadira és la desesperació i la inseguretat amb la que els protagonistes s'enfronten als reptes de cada episodi, sabent que en qualsevol moment poden morir, siguin protagonistes, oficials o personatges secundaris. No puc oblidar-me de  mencionar, entrant en aquest camp de la desesperació i la impotència, la gran semblança que manté amb mangas com Shingeki no Kyojin o la Saga de les formigues de Hunter x Hunter, però a la vegada, com sap crear la seva pròpia identitat. 

 En aquest tipus de series on la por i la supervivència són un eix central no poden faltar els enemics que fan de Mart un autèntic malson, les paneroles (o cucarachas en castellà). Són enemics majoritàriament silenciosos però tan despietats com els titans: desmembren i maten sense alterar-se el més mínim, i són ràpides i contundents en els seus atacs.

 

Si hagués de posar una pega a aquesta experiència és que se m'ha fet curta, ja que la primera temporada de l'anime només comprèn 13 episodis, i la veritat, es fan pocs. Crec que tallen l'acció de la  sèrie massa abruptament. Ja sé que s'està emeten la continuació, però crec que en la primera part de l'anime  es podrien haver inclòs més episodis.

Crítica: Alicia a través del mirall

Dirigida per­:  James Bobin. Guió: Linda Woolverton. Música: Danny Elfman. Fotografia: Stuart Dryburgh. Protagonitzada per: Mia Wasikowska, Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Anne Hathaway, Sacha Baron Cohen entre altres...

Després d’una primera part dirigida per Tim Burton i que era una oda a la imaginació i als elements fantàstics arriba la seva seqüela. No es cap secret que molts vam posar-nos les mans al cap al sentir no tan sols que hi hauria una segona part (quan la primera ja tancava la història de l’Alicia) i que, per a més inri, Tim Burton deixava la direcció del projecte. Bé, aquesta preocupació no és infundada, només hem de mirar la grandíssima quantitat de seqüeles innecessàries i mal dirigides que abunden en la cartellera i que només responen a les ànsies de diners de les productores, deixant de banda, allò tan important que és la qualitat del material en si. 

Podríem dir que Alicia a través del mirall és una extensió de la pel·lícula original, amb tots els personatges fent exactament allò que feien en l’entrega original: Johnny Depp com el barretaire boig, l’Helena Bonham Carter com la terrible reina de cors o la adorable Anne Hathaway com la reina blanca. Per tant, m’atreviria a dir que deixant de banda l’aparició del “temps”, encarnat per un mol encertat Sacha Baron Cohen, aquesta pel·lícula vindria a ser el segon episodi d’una tradicional sèrie de dibuixos animats en que, amb un conflicte diferent, els personatges fan exactament el mateix que van fer la primera vegada (ser ells mateixos)  i  el bé s’imposa al “mal”.

 

Tot i que la història sigui tòpica, senzilla i previsible, cal destacar, ara si, la major virtut de la cinta: els aspectes visuals. La pel·lícula no tan sols manté el llistó de la primera sinó que deixa via lliure i sense fre a l’ús d’uns efectes especials que fan de la pel·lícula una exhibició de múscul brutal en l’apartat tècnic. Els escenaris, les escenes d’acció són molt espectaculars,  però clar, sense una bona història amb un mínim de profunditat deixen una sensació de buit.

Tot i que la pel·lícula és bastant rodona i satisfactòria si no es mira massa de prop, fa pensar en si realment era necessària la pel·lícula en si quan  la seva premissa és que el barretaire vol trobar els seus pare.  Es troba a faltar potser la irracionalitat de la primera cinta, aquí més aplacada, com un quadre de fons però que està al servei del guió, res a veure amb la pel·lícula original.

 

Com a conclusió, la cinta no és res de l’altre món, però no crec que quedis massa decebut del seu resultat si la mires de reüll, sense buscar-hi les cinc potes al gat. És una bona opció per a un diumenge tarda si vols entretenir-te, sense genialitat però amb coherència. 

Nova secció: la pel·lícula del mes.

Últimament aquest blogg no ha estat gaire actiu, i sí, sé de qui és la culpa. Conscient de la meva falta de temps, i per què no dir-ho clar, de dedicació, crec que és bo establir una secció  fixa, tot i que sigui mensual. L'objectiu d'aquesta , serà fer una crítica de la millor pel·lícula que hagi vist aquell mes, obviament des del meu criteri subjectiu.
Aquesta crítica anirà dividida com sempre en tres fases: sinopsi i informació general, el millor/pitjor i una opinió personal. 

Com a ocasió especial, aquest mes de març publicaré dos crítique endarrerides: Spotlight i El Renacido, dos grans pel·lícules en la meva opinió, cadascuna en el seu camp.

Crítica de Star Wars: The Force Awakens

Alerta, si no has vist la pel·lícula millor no segueixis llegint, ja que revel·lo alguns detalls fonamentals de la trama que us podrien empobrirl'experiència. 

El divendres dia 18 de desembre es va estrenar la que segurament era la pel·lícula més esperada de l'any, la setena entrega de la Guerra de les Galàxies dirigida pel mestre J.J.Abrams. Havent vist el film, puc afirmar que a mi, personalment, em sembla una gran pel·lícula. No crec que s'hagi de comparar amb la pel·lícula original per a apreciar-ne el seu valor, sinó que el seu principal mèrit és que, com a pel·lícula independent, sap connectar al públic nou amb els vells amants de la saga. En resumides comptes: sap ser ingeniosa, original i divertida.

 

Pòster de la nova pel·lícula.

El millor: el seu toc d'humor lligat molt estretament al carisma i a la qualitat de l'actuació dels nous actors que s'incorporen. Tan Daisy Ridley, la nova protagonista de la saga compleix amb escreix el que s'espera del seu personatge. Sobretot destacar el gran duo que duen a terme John Boyega i Oscar Isaac (interpretant a Finn i Poe Dameron, respectivament), que trenquen de cop ambla serietat que es podia esperar de la cinta després d'haver vist els “trailers”. 

Les batalles dels esquadrons d'ales X  tan per la superfície de Jakku com en la base Starkiller són especteculars,  recuperant l'essència de la trilogia original. 

Un altre encert d'Abrams és recuperar la força i l'intensitat de les batalles d'espasa làser: el xoc d'espases entre la Rey i en Kylo Ren aconsegueix transmetre un dramatisme únic. Per altra part també m'ha agradat que un personatge com en Finn, algú normal tingui els seus moments utilitzant l'espasa làser de forma improvisada.

Els nous protagonistes de la saga Star Wars

El pitjor: no m'ha acabat de convèncer la trama de Kylo Ren i la seva traïció als Jedi, culminant amb  la mort de Han Solo (a nivell personal, el personatge més carismàtic de la trilogia original).  Tot i aquesta desinformació, sóc conscient de que es guarden moltes sorpreses per a la vuitena entrega, que tots esperem que sigui l'equivalent a "l'Imperi contraataca".Tot i això he de dir que Kylo Ren i el seu disseny em semblen magnífics, ja que aconsegueixen imposar molt, per això em va deixar molt fred dos escenes en particular, i les dos tenen relació amb el personatge de la Rey:

-Quan Kylo Ren està interrogant a la Rey i aquesta aconsegueix imposar-se, sense despentinar-se, imposar-se al que se suposa que és una persona entrenada tan en les arts Jedi com en les del costat fosc, per tant que algú que acaba de descobrir la força s'imposi mentalment al malvat és bastant increïble.

- Que en el duel final, la Rey derroti i deixi humiliat a Kylo Ren en un duel làser quan aquesta mai no ha lluitat mai utilitzant un sable de llum, i que, quan finalment l'ha derrotat, enduta per l'ira, no el mati com a venjança per la mort de Han Solo i permeti que s'escapi, és molt surrealista.

Per suposat, no oblidar-nos del que probablement sigui el succés més important de la pel·lícula: la mort de Han Solo a mans del seu fill. Crec que és una pèrdua molt gran per l'univers cinematogràfic de Star Wars, ja que tot i que pesi l'edat per a Harrison Ford, no m'agrada a nivell personal que el  seu personatge tingui un final tan terrible.

Kylo Ren, el  nou antagonista de la saga.

 Resumint, Abrams ha aconseguit el que molts creien impossible, donar una nova empenta a una saga que havia caigut impuls amb les últimes entregues i recuperar l'esperit del 77, aquella experiència cinematogràfica que va marcar tota una generació. Espera molt del vuitè episodi i confio amb que segueixi el camí que ha obert el despertar de la força tot i que Abrams ja no estigui rere les càmeres. 

Si encara no has vist la pel·lícula, el meu consell és que tan si ets fan habitual com si no, li donis una oportunitat, perquè et sorprendrà.

Aquí sota deixo el tercer trailer, el més complet dels que es van utilitzar per promocionar la pel·lícula.